viernes, 27 de febrero de 2015

Loreak, l'idioma de les flors

  


"Hi ha qui per seguir endavant ha d'oblidar i hi ha qui necessita recordar"


 'Loreak (Flores)' va obrir la secció oficial del BRAM!, amb la presència de Jose María Goenaga, el director d'aquest film basc

Rocío Gómez, per L'Actual 

"Sense adornar-nos hem fet un retrat de la societat basca matriarcal. Partim de l'àmbit local per explicar històries universals". Així va presentar José María Goenaga a l'Auditori Municipal el seu darrer llargmetratge, Loreak (Flores), pel·lícula que la tarda de dijous va obrir la secció oficial de la setena edició del BRAM! 2015. El film basc ha estat nominat a millor pel·lícula i millor música original a la darrera edició dels premis Goya. Goenaga, codirector del film amb Jon Garaño, va viatjar des de Guipúscoa a Castellar per acompanyar la pel·lícula en l'estrena del festival. La periodista de L'ACTUAL, Marina Antúnez, va ser l'encarregada de conduir el diàleg obert al públic amb el cineasta basc per tal de descobrir tots els detalls sobre el drama íntim i minimalista que narra Loreak (Flores).

El llargmetratge, que està filmat íntegrament en basc, explica la història de tres dones, l'Ane, la Lourdes i la Tere, tres protagonistes connectades per la maternitat i el misteri d'uns rams de flors que arriben per sorpresa i sense remitent. "La pel·lícula va néixer a partir de la imatge d'un rams de flors a la carretera en record d'algú que ha mort. És una imatge molt potent, dramàtica i alhora enigmàtica", va explicar Goenaga. Qui diposita les flors? Però sobretot, quin significat tenen aquestes flors? Són les preguntes que giren al voltant dels rams que van apareixent al llarg de Loreak, unes flors que conviden a l'espectador a reflexionar sobre el record i l'oblit. "Hi ha qui per seguir endavant ha d'oblidar i hi ha qui necessita recordar", va apuntar el cineasta.

La maternitat o l'absència de maternitat també és un dels eixos centrals que marca les decisions i l'evolució dels protagonistes, que viuen aïllats voluntàriament o per força d'una part del seu entorn. "La majoria dels personatges viuen en una bombolla, tots tenen en comú la seva incapacitat per comunicar. Les flors transmeten el que ells no són capaços d'expressar", va assegurar Goenaga. En aquest sentit, el tàndem de directors Goenaga-Garaño, que ja havien treballat junts a 80 egunean, van voler donar plasticitat a aquest bloqueig emocional fent que els protagonistes treballessin a la seva pròpia bombolla al món real: una cabina de peatge, una cabina d'una grua i una caseta d'obres.

Quant a la triada d'actrius protagonistes, el cineasta no va estalviar elogis per a Itziar Aizpuru, Itziar Ituño i Nagore Aranburu en la inauguració de la secció oficial del BRAM!. "Aranburu transmet moltíssim sense pronunciar cap paraula, Aizpuru és una de les grans actrius del país basc. Ha estat molt fàcil treballar amb elles, han entès el que volíem explicar a Loreak", va reconèixer el cineasta. De fet, Goenaga va remarcar que treballar a quatre mans amb Jon Garaño no és cap problema sinó més aviat una sort. Goenaga i Garaño van fundar la seva pròpia productora, Moriarti, fa 15 anys. "Treballar a duo et permet discutir, tenim llibertat per expressar-nos, som honestos i sincers. Hi ha molts filtres al procés creatiu i finalment aconsegueixes un resultat més depurat que si el fes una sola persona. De vegades em preguntava on quedava la meva autoria però he descobert que l'autoria pot ser col·lectiva", va puntualitzar Goenaga.

El diàleg obert amb el cineaste basc va cloure amb l'entrega de dos sacs de mongetes del ganxet, l'emblemàtic guardó de la mostra, de mans del director del BRAM!, Pere Joan Ventura.

viernes, 20 de febrero de 2015

"La solució no és quedar-te a casa esperant la metàstasi"




 Té 45 anys. Li ha perdut la por al càncer. Fa dos anys que va superar-ne un de pit, una malaltia que també van patir la seva mare i la seva tieta. L'esport, la seva família i Oncolliga Castellar, entitat que presideix, ocupen el dia a dia de Montse Ollé.

 Rocío Gómez, per L'Actual

· En quin moment vas saber què paties un càncer?
El 2013. Ho sospitava perquè em notava el pit inflamat. Sempre m'he fet mamografies des de ben joveneta perquè tenia antecedents de familiars amb càncer. El problema és que tenia el pit tan fibrat que a les mamografies no me'l van detectar fins que no va ser molt gran, de 9 cm. Només feia 6 mesos que m'havia fet una mamografia i una ecografia, quan me'l van detectar, i fins aquell moment no l'havien vist. Va ser una època complicada perquè la meva mare justament en aquell moment també tenia càncer. Com ella, els seus germans també van morir de càncer.

· Tot i tenir familiars tan directes que havien passat pel càncer, imagino què no va ser fàcil d'encaixar.
Gens fàcil. En aquell moment no podia pensar en mi, havia de pensar en la meva mare que també tenia càncer, en el meu fill petit, de dos anys, i el meu fill gran, que tenia 15.

· Com vas conèixer Oncolliga?
A través de l'escultora Mar Hernàndez. Ella n'era usuària i em va recomanar que hi anés, per parlar amb la psicooncòloga d'Oncolliga a Terrassa. Les primeres sessions van ser molt dures, anava amb el mocador a la mà per plorar. De vegades només necessites que t'escoltin. Allà em sentia acollida, que m'entenien, i podia explicar pel que estava passant. La Mar em va guiar i em va donar la força, l'energia i l'empenta per tirar endavant, amb la malaltia i començar a fer esport. Primer només podia caminar perquè estava molt dèbil i poc a poc vaig arrencar a còrrer. La Mar sempre em va animar, i em va dir que si ella podia amb la bicicleta, jo també. Els límits ens els posem nosaltres. Ets tu la que diu no puc.

· L'actitud és una part més del tractament, oi?
L'actitud ha de ser que tiraràs endavant, que ho superaràs. No sé si més endavant tornaré a patir càncer, i si serà amb metàstasi. Ara per ara no en tinc i visc el moment. Vaig dir que no viuria amb por mai més. El meu tumor era molt gran. La meva 'quimio' no va funcionar, em van operar i tampoc va servir de molt. Després vaig fer 'quimio' i finalment 'ràdio'. Després d'operar-me, li vaig preguntar a la meva oncòloga si jo podia fer alguna cosa per ajudar al tractament, i em va dir que no. Això em va xocar tant que va ser una de les coses que em van impulsar a investigar i a descobrir que no tenia raó.

· En aquest sentit, què és el que podies fer però no ho sabies?
Alguns metges et diuen que pots menjar el que vulguis, afartar-te de dolços... I no és veritat! Quin cos es recupera abans, un de sa, amb una dieta sense greixos, que fa esport, o un cos que no cuides? És pura lògica. Sempre pots fer alguna cosa. La solució no és quedar-te a casafins que arribi la metàstasi. El tractament ha de ser integral perquè la malaltia també afecta tots els aspectes de la salut de la persona, fins i tot l'emocional. Vaig visitar altres metges com els de l'Institut Khuab d'oncologia integrativa, amb tècniques terapèutiques no convencionals. S'ha d'investigar perquè hi ha tractaments complementaris, dirigits per metges especialistes que et poden ajudar.

· De fet, l'objectiu d'Oncolliga Castellar és aconseguir un psicooncòleg i un nutricionista que visiti a la vila.
Sí! Hi ha dubtes que no es resolen a l'hospital. A les persones que passen per un càncer els sorgeixen molts dubtes, i des d'Oncolliga volem ajudar-los . Hi ha programes de voluntariat molt diversos, per exemple, per deixar material clínic, assessorament d'especialistes... No han de passar per aquest tràngol sols.

· Què li diries a algú que tot just s'acaba d'assabentar que té càncer.
Que és el seu moment i que es cuidi. Si li agrada cuinar, llegir, veure pel·lícules, que ho faci. Has de ser valent i fer allò que vulguis fer.