miércoles, 23 de diciembre de 2015

"Em va xocar la tradició de menjar raïm per Cap d'Any"

 


Nascuda a l'antiga URSS, a l'Uzbekistan, Castellar és casa seva des de 2008, on han crescut els seus fills, Irina i Marc. La Gala Krutova (34 anys), viu el Nadal amb el bo i millor de les tradicions russes, valencianes i catalanes
Rocío Gómez, per L'Actual 

· Com se celebren les festes de Nadal a Rússia?
Per començar, les dates són diferents. El Pare Noel se celebra per cap d'any, el 31 de desembre. És el dia que comencen les festes de Nadal, que s'allarguen fins el 7 de gener. De fet, el 6 de gener és quan celebren que ha nascut el nen Jesús. Aquí les festes se celebren en base a la tradició cristiana i allà a la tradició ortodoxa. 


 · I el menú és diferent, oi?
Són molt típiques les amanides però són més elaborades. La meva especialitat és una amanida que porta peix salat, patata ratllada, maionesa i altres verdures, que va coberta per una capa de remolatxa. És com un 'braç de gitano' però amb amanida. El que tampoc pot faltar a taula és el caviar, és molt típic. També fem un pollastre i ànec farcit de poma verda o de verdures. Per picar, per exemple, mengem cogombres salats. Una altra diferència és que si bé a Catalunya beus el cava i els licors després de l'àpat, a Rússia pots beure vodka o cava durant tot el dinar o el sopar. Pots començar i acabar amb cava la festa!


· Sou molt protocol·laris en les celebracions?
A Catalunya quan acabes l'aperitiu, el retires i serveixes el primer plat, i així fins les postres. A Rússia, si sobra primer plat, segon plat o postres, es posen a un cantó de la taula. Per tant, durant tota la celebració, si et ve de gust, pots menjar-ho de nou. Tant a Rússia com a Catalunya, les celebracions són molt familiars però trobo que allà es viu amb molta més intensitat i més energia. Per exemple, aquí per Cap d'Any molta gent pren el raïm i se'n va a dormir. Allà això és impensable! Del 31 a l'1 de desembre gairebé no dormim. Pensa què és quan donem els regals i a més comença un any nou.


· Per cap d'any, teniu tradicions per entrar a l'any nou amb bon peu?
Hi ha qui es posa xocolata a la copa de cava, perquè l'any que ve sigui més dolç, més suau. Quan era més jove, amb les amigues, la tradició era sortir al carrer amb una sabata vella, anar fins un creuament de carrers, i allà llençàvem la sabata i depenent de la direcció on es quedava al terra, significava que des d'allà vindria el nostre futur marit. A casa nostra, per exemple, escrivim en un paper un desig elaborat, cremem el paper i les cendres cauen a la copa de cava, i ens ho bevem tot. Aquesta tradició l'hem incorporat a la meva família catalana.


· A casa teva, conviuen les tradicions russes i catalanes?
I tant, i fins i tot valencianes! El meu marit és valencià, i durant uns anys vam viure allà. Per tant, els nens tenen regals per Pare Noel el 24 i el 31, i també fan els Reis i el Tió, i estan encantats. D'altra banda, aquest Nadal el passarem a València on recollirem el 'aguinaldo'. A més, enguany, farem una taula per dinar a l'estil rus, amb l'ajuda de la meva mare... Això sí, no hi faltaran les gambes.


· Com va ser el teu primer Nadal a València?
Em va xocar moltíssim la tradició de menjar raïm per cap d'any, i vaig ser incapaç de demanar els 12 desitjos i de menjar-me els 12 grans. A més era la primera vegada que provava alguns dels plats i dels menjars, com per exemple, el pernil o algun tipus de marisc. Pensa que a Rússia el marisc és car i escàs, d'importació.


·Trobes a faltar el teu país?
La veritat és que no. Aquí hi tinc la meva família i m'agrada moltíssim el clima mediterrani i la manera de fer. He viscut a Corea i també a València, i em quedo amb Castellar. Aquí tens muntanya i un clima on no es nota tant la calor com a València. L'ambient és més pur i és un poble molt familiar. Amb tot, sempre havia volgut viure al costat del mar, i d'allà m'emporto la paella, que cuino millor que el meu marit. El meu sogre, que ha guanyat alguns concursos de fer paelles, em va ensenyar a fer-ne de coliflor i anguila i està boníssima. Podria alimentar-me només d'això.

11 respostes
Un tret principal del teu caràcter?
Lluitadora

Un defecte que no pots dominar?
Tinc molt geni

Una persona que admires?
La meva mare

Quin plat t'agrada més?
El mantí, és un plat típic rus

Un color
Blau

Un animal?
El gos

Un grup?
Camila

Una pel·lícula?
'Pretty Woman'

Un llibre?
Tots els de Sherlock Holmes

Un viatge pendent?
Londres

Un comiat?
Adéu


jueves, 10 de diciembre de 2015

La diabetis: una malaltia silenciosa

 


Rocío Gómez, per L'Actual


La diabetis és una de les malalties que enguany protagonitzaran La Marató de TV3, juntament amb l'obesitat. És una malaltia metabòlica que pot afectar a tothom, tant adults com gent gran, tant homes com dones.  Hi ha diferents tipus de diabetis. Les més comunes són la diabetis tipus 1, la diabetis tipus 2 i la diabetis que afecta les embarassades , la diabetis gestacional. "En la tipus 1, el pàncrees no fabrica gens d'insulina, acostuma a ser gent jove i el tractament comença amb insulina", explica Antoni Moya, metge de família del CAP. Els diabètics de tipus 2 també han de prendre fàrmacs i, quan la malaltia avança, hi ha pacients que necessiten insulina, a més de controlar en ambdós casos la dieta. "El gran nombre de diabètics és de tipus 2. Hi ha una manca d'insulina però no total, existeix una resistència perifèrica a la insulina què és una hormona que fa que el sucre entri a les cèl·lules", puntualitza el doctor. 

Justament el sucre, que obtenim a través del menjar, és l'aliment essencial de les cèl·lules. Per tant la diabetis pot ser la porta d'entrada a altres malalties del nostre organisme. De fet, si no es tracta correctament la diabetis pot provocar problemes de cor, ceguesa, insuficiència renal i pèrdua d'extremitats. En el cas d'una hipoglucèmia, el pacient pot arribar a perdre el coneixement i entrar en coma. "Tot l'entorn del pacient ha de conèixer la malaltia per saber actuar en cas d'emergència. Una de cada 10 persones de més de 40 anys pateix diabetis", assegura el doctor del CAP. Moya constata que és "una malaltia silenciosa, que passa desapercebuda pels seus símptomes com ara sequedat a la boca o tenir molta gana i set, orinar molt o perdre pes".
 
DIAGNOSI A TEMPS ||
A Josep Carreras li van diagnosticar la malaltia fa només dos mesos. El seu cas és especial perquè li van descobrir la diabetis quan estava ingressat a l'hospital recuperant-se d'un atac de cor. "Bevia molta aigua, em cansava molt, estava neguitós sobre tot de nit, tenia formigueig als dits... Eren símptomes de la diabetis que havia normalitzat", reconeix Carreras. Tot i ser diabètic de tipus 2, Carreras es punxa insulina a causa de la patologia cardiovascular que el va portar a l'hospital. "Al principi sentia angoixa per haver-me de punxar. Però el personal de l'hospital t'orienta molt bé, i li perds la por. És una nova rutina, i a més, ara em trobo molt bé", assegura el castellarenc. De fet, Carreras ha canviat dràsticament els seus hàbits alimentaris i esportius, deixant de banda la vida sedentària que portava, "que afavoreix aquesta malaltia, que ha de tenir un tractament integral", diu Moya.


Quant a la nova rutina de Carreras, explica que menja cinc cops als dia, petites quantitats, i es controla el nivell de sucre abans de cada àpat. "Vaig arribar a estar per sobre dels 400! Faig esport, he canviat la meva dieta amb més fruita i menys hidrats de carboni. Em sento molt millor i més positiu, amb més energia".



D'altra banda, les trobades familiars per les festes de Nadal, afavoreixen una dieta d'excessos, rica en dolços i també hidrats de carboni, alcohol i altres aliments "que els diabètics saben que han d'evitar". "Conviuen amb la malaltia i no s'hi val això del per un dia no passa res. Si fan un petit excés, sempre han de compensar-lo l'endemà, per exemple, amb una bona passejada. És una malaltia seriosa i els pacients no han d'abaixar la guàrdia aquests dies", conclou Moya.
Consulta la programació d'actes per La Marató de TV3 que s'organitzen a Castellar fent clic!

miércoles, 18 de noviembre de 2015

"Sense investidura, no hi ha procés"

Lluís M.Corominas, Vicepresident 1r del Parlament per Junts pel Sí, encara confia en el pacte amb la CUP per formar govern 
Rocío Gómez, per L'Actual 
Aquest últim mes és un dels més intensos que recorda com a polític. Confessa que la seva feina "ha ultrapassat l'àmbit personal i professional" però alhora reconeix que "sabia que seria dur, i que havia de passar així. És un moment històric i apassionant". El castellarenc Lluís Maria Corominas, exalcalde de Castellar i actual vicepresident primer del Parlament en aquest legislatura acabada d'estrenar, ha viscut el tret de sortida institucional del procés de desconnexió de Catalunya amb Espanya.

Tot plegat, amb un Parlament que encara no ha escollit president del govern, i amb la ferma oposició del Govern Central i del Tribunal Constitucional que ja s'ha posicionat en contra de la desconnexió. "És un moment transcendental pel nostre país, amb una gran complexitat a nivell polític i jurídic, sobretot pels que formem part de la mesa", assegura Corominas. "Molts hem treballat per arribar a aquest moment constituent. Sempre hem volgut fer-ho de manera pactada amb l'estat però no ha estat possible", afegeix el diputat de Junts pel Sí. "L'Estat s'hauria d'haver assegut a negociar, no ha permès al poble de Catalunya dir la seva. Tenim el govern de l'Estat en contra i això ha produït un xoc inicial molt important", puntualitza el vicepresident.

En aquest sentit, Corominas posa l'accent en la importància que la població "pugui seguir el procés i l'entengui", i també en poder arribar a un acord amb la CUP per culminar el procés d'investidura i la formació del govern "que prepari la situació perquè Catalunya pugui ser un Estat independent". Amb tot, el vicepresident primer reconeix que hi ha línies vermelles que no creuaran en les negociacions. "Sense investidura no hi ha procés però el que no farem cap de les dues formacions és passar els nostres límits. Si no, no faríem el que la població ens va encarregar amb determinats matisos, alguns amb la legitimitat de 62 diputats i d'altres amb 10. Hem de ser capaços de posar-nos d'acord".

LES ELECCIONS A L'HORITZÓ || Quant a unes possibles eleccions al mes de març de 2016, Corominas assegura que és el pitjor escenari possible perquè debilitaria el procés sobiranista. "Seria una mala notícia. Confio en què s'arribi a un acord amb la CUP. En aquests moments no tenim govern tot i tenir uns resultats suficients de 62 més 10 diputats i per tant una majoria al Parlament. La CUP és qui ens pot donar peu a que el procés segueixi i és per això que seguim negociant", insisteix el parlamentari de JxSí.
 
"No és qüestió de fer una Declaració Unilateral d'Independència sinó de comptar amb l'aval de les urnes. Seguim el mandat dels ciutadans per canviar les regles del joc i aconseguir un Estat propi. No estaríem fent el que estem fent si la població no ens hagués donat l'empenta amb les urnes i les mobilitzacions. No ens hem begut l'enteniment", conclou Corominas.

viernes, 30 de octubre de 2015

"Hi ha una crida del bosc que m'ha fet tornar a exposar"



Amb la mostra 'Urboscanes' a la Biblioteca, Cesc Homet (53 anys), reprèn la seva faceta artística amb un projecte que reivindica el respecte a la natura per una convivència cívica dels éssers humans amb el seu entorn

.
· Què és 'Urboscanes'?
Són set ocells fets amb materials amb tractament natural, biodegradable, que estan exposats a la biblioteca. És una manera de fusionar la urbanitat i els bosc, de reivindicar un comportament cívic i ètic al bosc. És un bestiari que pot ser trànsfuga. He començat amb els ocells però no descarto continuar amb més animals, sempre amb material biodegradable. La idea és vendre aquestes escultures per reinvertir en el projecte 'Urboscanes', i continuar desenvolupant-lo. 
· És, per tant, un projecte en constant evolució?
Sí. De fet, 'Urboscanes' consta de tres parts molt diferenciades. La primera és la part estètica i artística, que són les escultures dels ocells. Després he elaborat 'el llibret negre', unes projeccions amb contingut pedagògic. La tercera part són una col·lecció de fotografies que he anomenat 'Caminant entre deixalles', on recullo l'impacte esperpèntic de l'ésser humà al bosc, perquè al bosc hi pots trobar abocadors sencers. Aquesta és la part de denúncia, hi ha un punt d'indignació però és un missatge en positiu.

· T'has basat ens espècies concretes d'ocells?
No he recreat sinó que he creat. He imaginat quins ocells hi podrien haver, he reinterpretat la natura. Ara és moment que els espectadors interpretin l'exposició. 'Urboscanes' m'ha obligat a posar-me en la pell de qui ve a veure les meves escultures.

· Per què vas decidir retre homenatge a la natura?
Hi ha una crida del bosc, de vincle amb la natura, que m'ha fet tornar a exposar. Acostumo a passejar a Les Arenes, i sempre acabo recollint brossa, hi ha abocadors al bosc. És un debat que tinc sovint amb els amics, i vaig decidir que havia d'aportar el meu granet de sorra per sensibilitzar la gent de la importància de cuidar el nostre entorn. No podem tenir el bosc tan brut, hi ha una deseducació general que no es pot tolerar.
· L'art ha de ser transformador?
 L'art ha de funcionar per si sol, no necessita una explicació, però tampoc no s'entén l'art sense un missatge només amb l'estètica. Tot va lligat. L'art ha de tenir un sentit. De fet ja el té. Hi ha gent que té les seves mancances i l'art els ajuda a estabilitzar-se, a desfogar-se, sense més pretensions, i amb això és suficient. Quant a l'art estètic, ha de tenir un mercat, te l'has de fer. Amb 'Urboscanes' vull aportar quelcom al conjunt de la societat, denunciar el mal ús social de l'entorn comú.

· Quines obres destacaries de la teva trajectòria artística?
És impossible quedar-me amb alguna perquè totes han estat importants, i són projectes meus ja siguin propis o fets en equip. He viatjat molt per la meva base artesana que m'ha fet moure per pobles i ciutats de la banda nord de la península, i per les illes. La meva fase més artística em va portar a desenvolupar instal·lacions artístiques, treballs de carrer i exposicions. En els últims anys vaig entrar de ple en diferents segments de la indústria cultural com el teatre, el cinema, la publicitat o instal·lacions efímeres. Ara, sento que torno a començar. És un nou punt de partida, un punt i a part.

· Quines peces teves podem veure a Castellar?
Hi ha algunes que formen part de col·leccions privades, els pallanassos de quatre metres que estan guardats a l'Espai Tolrà, i també unes copes a la Sala Blava. Hi ha façanes, instal·lacions efímeres que ja han desaparegut. Ara tinc dues propostes a Castellar: l'exposició 'Urboscanes' a la Biblioteca i 'Llauna', una exposició virtual a El Mirador. Ha estat un gran buidatge emocional i he tingut la gran sort de poder exposar a la Biblioteca Municipal. Ara estic treballant perquè 'Urboscanes' tingui continuïtat i viatgi.

11 respostes

Un tret principal del teu caràcter?
Sóc positiu

Un defecte que no pots dominar?
No tolero l'incivisme

Una persona que admires?
Carles Santos

Quin plat t'agrada més?
L'arròs

Un color
L'ocre, el de la tardor

Un animal?
Un tigre

Un grup?
Vetusta Morla

Un llibre?
Tots els de la Biblioteca Municipal

Un escultor?
Lluís d'Els Comediants

Un viatge pendent?
Les illes Azores

Un material?
Qualsevol biodegradable

viernes, 23 de octubre de 2015

'Breakdancers' de Castellar

 


Álvaro González i Joshua García van participar al talent show 'Insuperables' de TVE


La companyia de breakdance Street Squad compta amb dos integrants castellarencs, l'Álvaro González i en Joshua García. Els dos joves, de 22 i 23 anys, van començar a ballar quan eren adolescents de manera autodidacta, a partir de "vídeos de youtube, MTV i progames com FAMA". "Als 17 anys vam crear el nostre primer grup el Freeze Style, amb un altre noi de Castellar, en Bru, que a hores d'ara és reconegut arreu d'Europa", explica Joshua García.

Després de tres anys ballant junts, i de començar a anar a classes per millorar la seva tècnica, la formació de ball es va separar. La carrera artística i professional de l'Àlvaro i en Joshua es va tornar a unir a Street Squad, una més que prometedora companyia de Breakdance que es crear el 2009, i que ens els últims dos anys "ha guanyat pràcticament totes les competicions a nivell espanyol", explica en Joshua. Entre els guardons que acumula Street Squad es troba el campionat Urban Display, l'Urbance o el MOB. De fet, fins i tot es van classificar per al mundial de Las Vegas Hip Hop. "Els recursos són limitats. No podíem pagar el viatge fins a Las Vegas, i no hi vam participar", reconeix en Joshua.

Tot i la trajectòria impecable de la companyia, la seva participació al talent show Insuperables, que TVE va emetre l'estiu passat, ha aconseguit apropar al públic generalista les acrobàcies i l'energia dels Street Squad. "Arran del concurs ens han sortit algunes actuacions. Estem molt satisfets perquè a cada programa vam podem ensenyar una part del que nosaltres fem per donar-nos a conèixer. A més vam ser semifinalistes", explica l'Àlvaro. En aquest sentit, els dos ballarins reconeixen que la seva professió no és la millor si l'objectiu és tornar a casa amb les butxaques plenes de bitllets. "El caixet s'ha de repartir entre els 12 ballarins, i ni molt menys arribem a cobrir despeses per les hores d'assaig, els desplaçaments...", afegeix l'Álvaro. "Però què hi podem fer? És una manera de viure, no sabria estar-me quiet a casa i no ballar", reconeix en Joshua.

Ballarins a jornada completa || Els Street Squad, habituals en alguns dels espectacles de Port Aventura, assagen a l'escola Street Dance Area de l'Hospitalet, i també a les instal·lacions de l'INEF a Montjuic. "Cada dia assagem 5 hores, i de vegades més i tot. Per preparar una competició hem arribat a dormir durant tres dies a l'escola", confessa en Joshua. A més de preparar les coreografies a l'escola SDA amb el líder del grup, Ángel Patiño, conegut com Kadoer, tant l'Àlvaro com en Joshua són professors d'iniciació a la dansa i de hip hop a diverses escoles. De fet l'Àlvaro ha muntat una acadèmia a la vila, Le Petit Racó, on imparteix les seves classes. Aquesta activitat frenètica ja els ha començat a passar factura amb diverses lesions de genoll, fractures de costelles, esquinç d'esquena i desgast dels lligaments. "Potser quan entrenes sí que de vegades fas servir proteccions, però quan actues no, perquè una part important és l'estètica i a més molesten per ballar", expliquen els castellarencs. "El que sí que mirem de protegir quan girem al terra és el cap, amb barrets, perquè molts de nosaltres ens estem començant a quedar calbs. Això sí, quan fas vacances i deixes descansar la zona, torna a sortir el cabell", apunta l'Àlvaro.

Un nou estil de breakdance || Els Street Squad fusionen breakdance, hip hop, free style, locking i fins i tot han incorporat elements de kung fu a les coreografies. "La televisió, les xarxes socials, però sobretot youtube, són les millors plataformes per donar-nos a conèixer. Si triomfes a youtube, triomfes a tot arreu, sobretot a Amèrica", explica en Joshua. Pel que fa a l'estil que han patentat els Street Squad, l'Álvaro assegura que el que els fa diferents és que sumen "la complexitat de les acrobàcies i les coreografies de moviments complicats".
Amb tot, els dos ballarins professionals aspiren a poder dirigir la seva pròpia companyia de breakdance, i mantenen l'horitzó els Brodas Bros com a referent, ballarins als que per cert van superar en una de les proves dels talent show de TVE. . "Volem reivindicar que a Castellar hi ha un bon nivell en el món de la dansa. A Castellar no només hi ha en Dani Pedrosa, hi ha més esportistes que tenen un alt nivell i són mundialment coneguts. El que cal és donar-los suport i fer que els castellarencs els coneguin", conclouen els dos ballarins.

viernes, 25 de septiembre de 2015

"El futbol és un esport molt més violent que el taekwondo"

 


Subcampió d'Espanya de tècnica el 2013, Kiko de la Rosa -55 anys- viu per l'esport. A la seva escola de Castellar, Club Taekwondo World, concentra totes les seves energies en formar les noves generacions de taekwondistes.Kiko de la Rosa és Mestre de Taekwondo, cinturó negre i 7è Dan 

Rocío Gómez, per L'Actual 
 
 
· Quan comences a practicar Taekwondo?
Quan tenia 15 anys, el 1975. El meu germà i els seus amics feien taekwondo i també m'hi vaig apuntar, amb el mestre Antonio Toledo. Ells ho van deixar però jo vaig continuar. Sóc cinturó negre i 7è Dan. Als 19 anys ja vaig muntar el meu primer gimnàs, a Sabadell. A Castellar vaig començar a donar classes l'abril del 84. 

· Aleshores era una art marcial molt desconeguda, oi?
Abans sí, ara ja no. De fet, Catalunya és la comunitat autònoma on més es practica aquest esport, amb més llicències. S'han demanat més de 15.000 llicències de taekwondo a la Federació Catalana.

· Quines són les fites esportives què més t'han marcat?
Ser campió de Catalunya diverses vegades, subcampió d'Espanya en tècnica, el 2013, i bronze en tècnica el 2011, també al campionat d'Espanya. Venia d'unes lesions i pensava que no tenia massa opcions, però vaig guanyar. Josefina López, campiona del món de combat i tècnica, una gran persona, em va animar, em va ajudar i em va donar tot el seu suport. Sense ella no hauria estat possible.

· Com va ser tornar a la competició creuant la barrera dels 50?
Un repte. Als campionats de combats van els més joves, però als de tècnica, els últims que vaig participar, el ventall d'edats és més ampli.

· També has competit amb una altra art marcial, el karate.
Sí, Karate Kyokushinkai. Vaig competir entre el 79 i el 84. M'ho prenia com una afició. El taekwondo és la meva vida. És molt més vistós, amb més acrobàcies i patades voladores. Has de ser més elàstic i més atleta.

· Què cal per ser un bon taekwondista?
Tenir una actitud flexible i noble, no ser agressiu, tenir esperit de sacrifici, velocitat i reflexos, i unes condicions físiques mínimes. Moltes persones que s'apunten a taekwondo per pegar, per donar cops, deixen l'esport a les poques setmanes, perquè no és el que busquen.

· Has practicat més esports?
I tant! La gimnàstica esportiva, el kick-boxing, la boxa, BTT, cross... Fins i tot durant una temporada vaig fer de monitor de descens, i d'entrenador de la policia militar. Els únics esports que no em criden l'atenció són els de pilota.

· Les arts marcials han estat maltractades pel cinema?
Sovint el cinema dóna una visió distorsionada del que són les arts marcials. Per exemple, al meu gimnàs no trenquem ni totxos ni fustes... Això és feina de paletes i fusters. A més, moltes pel·lícules fomenten la falsa creença que les arts marcials són violentes, les associen amb l'agressivitat. Al taekwondo, després del combat, et dones la mà. Hi ha unes normes, és un esport on és indispensable la disciplina, el respecte, l'autocontrol i la concentració. Al futbol, per exemple, moltes vegades el públic o els jugadors mostren conductes molt més agressives, durant i després del partit. El futbol és un esport molt més violent que el taekwondo.

· Quins són els beneficis de fer taekwondo?
T'ajuda a canalitzar la teva força, millora la teva concentració. Entrenes la ment i el cos. T'asseguro que si el practiques, rendeixes el doble a la teva feina. Al meu gimnàs - Pare Borrell, 12 -, tenim prop de 70 infants que fan taekwondo, i tots han millorat el seu rendiment a l'escola, i els ha ajudat a controlar, en alguns casos, problemes d'hiperactivitat.

· Has entrenat algun campió?
A un quants, com Manuel García Cazadilla, subcampió d'Espanya. A Castellar tenim un bon nivell de taekwondo. Fa uns anys que hem tornat a fer exhibicions, el que ha fet que exigim molt més als alumnes, que han treballat molt dur, sota pressió, amb molt bons resultats. Voldria agrair tant als alumnes com als seus pares, l'esforç que han fet.

11 respostes

Un tret principal del teu caràcter?
Constant

Un defecte que no pots dominar?
Confiat

Una persona que admires?
La campiona Josefina López

Quin plat t'agrada més?
La paella

Un color
El vermell

Un animal?El husky siberià

Un grup de música?
Els Rolling Stones

Un viatge pendent?
Japó

Un llibre?
'El tercer ull'

Una art marcial?
El hapkido, és coreana

Un comiat?
Una abraçada

jueves, 23 de julio de 2015

Sospechosos 13: Oques Grasses



Esta vez los protagonistas de la Ficha Policial de Todos Somos Sospechosos de Radio 3 son los Oques Grasses, que después de una extensa gira para presentar su segundo disco, Digue-n'hi com vulguis, que les ha llevado por NY, Milwaukee, Londres o Florencia, se encierran a grabar su tercer disco de pop-reggae festivo. Por cierto, toda su música (incluido el adelanto de su nuevo disco) es de descarga gratuita en oquesgrasses.com

 




Turisme de sol i platja



Els castellarencs prefereixen les destinacions de Fuerteventura, Menorca i Sardenya per passar les vacances d'estiu 
 
Rocío Gómez, per L'Actual 
 
Juliol i agost encara són els mesos preferits per planificar les vacances tot i que cada cop és més habitual trobar adeptes a gestionar aquest període d'esbarjo durant la temporada baixa, per aconseguir un preu més econòmic i menor afluència de turistes. Els que segueixen la tradició i gaudiran de les vacances durant els mesos més calorosos de l'any, han decidit apostar pel turisme de platja, segons apunten des de l'agència de viatges Masetur Castellar, ajustant l'estada a 5-7 dies.

Les illes Balears i Canàries són les destinacions preferides pels castellarencs. En concret, Menorca i Fuerteventura amb paquets de tot inclòs o de pensió complerta, són les opcions que han acumulat més reserves a Masetur. Això es deu, segons apunten des de l'agència, a què els hotels ofereixen grans ofertes i descomptes per a aquest tipus de modalitat, que compensa amb escreix la diferència de preu si s'opta només per l'estada a l'hotel sense cap àpat.

D'altra banda, pels que volen sol i platja però més a prop de casa i sense haver d'agafar un avió, la costa peninsular és una opció econòmica i amb força acceptació. En aquest sentit, Tossa de Mar, Salou o Peñíscola rebran aquest estiu una comitiva castellarenca força àmplia, asseguren des de Masetur. Com en el cas de les illes, les ofertes que inclouen la nit d'hotel i tots els àpats, són les més ue s'ajusten a les butxaques dels castellarencs, que tenen molt en compte la relació entre qualitat i preu.

SARDENYA || Si ve l'any passat la Costa Dàlmata de Croàcia va ser la destinació estrangera que van triar més vilatans, enguany l'illa italiana de Sardenya ha despertat més simpaties, segons han constatat a Masetur. La possibilitat de gaudir d'una àmplia oferta de platges espectaculars però també d'una gran oferta cultural variada, seguint l'herència mediterrània i romana de l'illa, com en el cas de la ciutat de Tharros, fan de Sardenya una molt bona opció per passar les vacances d'estiu. A més, l'illa compta amb aeroports per a companyies de baix cost, a l'Alghero i a la capital, Cagliari, el que fa que el preu dels bitllets d'avió sigui força més assequible.

Entre els racons més singulars de l'illa es troba Cala Luna, la platja més popular del golf d'Orosei. Amb aigües de color turquesa i sorra fina, està envoltada de penya-segats i coves, on només hi falten peixos tropicals com a colofó daurat d'aquest paratge paradisíac.

lunes, 20 de julio de 2015

IOL obre la porta a l'electrònica


 
El baterista i productor Oriol Casas, estrena projecte en solitari amb la publicació de l'EP 'Estramoni' 
 

Rocío Gómez, per L'Actual

 
L'estiu no acostuma a arribar carregat de novetats discogràfiques més enllà de recopilatoris i la temuda 'cançó de l'estiu'. Però enguany, amb origen castellarenc, despunta un projecte de música electrònica que signa IOL. Sota aquestes sigles s'amaga Oriol Casas, baterista, compositor de música electrònica i productor sabadellenc, afincat a Castellar on ha instal·lat un modest però potent estudi de so que pren el nom de la casa que l'acull, Cal Gravadet.


Així, a través del segell discogràfic Underground Avenue, IOL publica el seu primer EP que porta per nom 'Estramoni'. De moment es pot comprar i escoltar a través de plataformes digitals com Spotify, Bandcamp o iTunes, i també de la seva pàgina web iol.cat. 'Estramoni' serà el primer de tres EP de tres cançons que veuran la llum en els propers mesos. "Són tres EP que porten el nom de les plantes al·lucinògenes que feien servir les bruixes per 'col·locar-se'. L'Estramoni és més potent i per això és de temps més ràpids", explica Oriol Casas. "Jugo amb l'estat que et fa tenir cada planta. Amb Belladona seran cançons de mig temps, i amb Jusquiam les cançons seran més atmosfèriques", puntualitza el compositor. Les cançons d'aquest puzle electrònic "ja fa temps que estan composades però per manca de temps no les havia pogut publicar. És un projecte de tres EP englobats en el mateix concepte, que de moment ha rebut una bona resposta", afegeix IOL.

Amb tot, cal destacar que la trajectòria d'Oriol Casas no sempre ha estat lligada a aquest gènere musical. De fet, és baterista de formació clàssica, llicenciat en el Conservatori de Liceu, i ha format part de grups com Batzak, Pomada, La Carrau, Conxita, Kalhash, Mr.Sequah, Saiaia i Lluís Oliva i les Arbequines. Actualment combina la seva faceta com a professor de bateria a l'escola Artcàdia de Castellar amb altres projectes com Fem Sonar les Musiquetes, la cia L'Ou Ferrat, Pol·len, Quimicefa i Joan Boada.

Justament a Fem Sonar les Musiquetes i la cia L'Ou Ferrat, amb Rah-Mon Roma i Werens, s'adreça a públic infantil, amb espectacles musicals que atrapen els més menuts perquè es capbussin en el món de la música de manera divertida, participativa "però sempre professional", diu Casas. En aquest sentit, el compositor reivindica la màxima que "si tu t'ho passes bé, el públic, ja sigui infantil, juvenil o adult, també s'ho passarà bé. Per norma general als nens també els agrada la música per a adults". De fet, al grup Fem sonar les musiquetes, el compositor explica que s'introdueixen bases d'electrònica o de reggae "Intentem que les lletres siguin entenedores, perquè no perdin el fil conductor, però la música la tractem com si fos per a adults. No cal tirar sempre de les 'pallassades'", conclou Casas.

viernes, 17 de julio de 2015

"Acostuma a ser la dona la que renuncia a la seva carrera"

 


 És diplomat en Estadística i doctorat en Demografia. Des del 2013 és investigador al Minnesota Population Center de la Universitat de Minnesota. Amb tot, per en Joan Garcia Román (38 anys) el seu futur passa per tornar a Castellar

· Quina és la teva feina al Minnesota Population Center?
El que fem al centre és difondre dades de població recollides per registres d'estadística o d'agències, i harmonitzar-les entre països i entre temps, per posar-les a disposició de la comunitat científica. En el meu cas recullo dades sobre els usos del temps i realitzo una investigació sobre com les parelles distribueixen el seu temps, recerca que també vaig fer per a la meva tesi. 

· I quina és la conclusió?
Em vaig centrar en parelles en què tots dos membres treballen, comparant-les amb parelles on només treballen els homes. En el cas de les primeres, la divisió del temps és més igualitària, més similar. Per exemple, pel que fa a les tasques domèstiques, quan els dos membres treballen la repartició és més igualitària.


· I en el cas de la criança dels fills?
Quan hi ha nens, la situació canvia, i les dones hi dediquen molt més temps, assumeixen la responsabilitat. En comparació amb altres països europeus com Alemanya, Regne Unit o França, aquí estem molt endarrerits. La incorporació massiva de la dona al mercat laboral va ser més tard i això ens va afectar. Amb tot, ens hem recuperat força en les últimes dècades però encara hi ha reminiscències del model antic.


· El nivell d'estudis hi influeix?
En les parelles on la dona té uns estudis superiors, universitaris, la repartició del temps és més igualitària. Però quan arriben els fills, quan s'ha de reduir una jornada laboral, acostuma a ser la dona la que renuncia a la seva carrera professional.


· Quin paper juguen els horaris en la conciliació de la vida laboral i familiar? Estàs a favor de la reforma horària?
Per molt que canviem els horaris és voluntat de la gent fer les coses o no. Potser la flexibilitat horària ajudaria. Als EUA, al centre de recerca de la universitat de Minnesota, la jornada és molt flexible. Hi ha gent que té permès treballar en remot, des de casa. Aquí treballar des de casa està fins i tot mal vist. Existeix certa desconfiança perquè pensem que qui es queda a casa és perquè no treballarà. Per exemple, si un company té el fill malalt, no ve a l'oficina i treballa des de casa. No hi ha cap problema. Està molt estès i és normal.

· Després de dos anys, et planteges quedar-te als EUA?
M'agrada viure allà però no m'imagino allà tota la vida. Les diferències culturals són grans. La relació amb la gent és molt diferent. La idea és passar un any més a Minnesota però tornar a Catalunya. La situació per als investigadors és complicada. Som molts els que volem tornar i les convocatòries oficials cada cop són més competitives.


· Quines són aquestes diferències culturals?
Són molt més freds, és més difícil fer amics. De vegades són una mica racistes tot i que ells diuen que no. Els americans són molt políticament correctes i tenen un sentit de l'humor molt diferent
.

· Com és viure a Minneapolis?
Minneapolis és una ciutat molt tranquil·la. Allà pots veure el pas de les estacions molt clarament, quan és hivern sempre tens dos pams de neu. He arribat a sortir a córrer a -10 graus! Minnesota és un estat força sa. A tots els restaurants trobes menjar orgànic, sense gluten, que s'ha posat molt de moda. No hi ha gent massa grassa com a Texas, tot i que es menja molt més fora de casa, més cuina preparada que aquí. D'altra banda, la taxa d'atur, per exemple, és només del 5%. Però hi ha molta desigualtat, perquè la gent que és pobra és molt pobra i està desemparada.


· Coneixen Catalunya?
Tothom coneix Barcelona i Gaudí, però no sé si sabrien situar Catalunya al mapa. Molts americans no tenen ni passaport! Són bastant tancats i el que passa fora dels EUA no els importa, no mostren interès.

11 respostes

Un tret principal del teu caràcter?
Tranquil·litat

Un defecte que no pots dominar?
Impaciència

El teu lloc preferit de Castellar?
El camí de Casamada a Togores

Un animal?
La tortuga

Quin plat t'agrada més?
Els canelons

Un color?
El verd

Un grup?
El último de la fila

Un llibre?
'L'ombra del vent'

Una pel·lícula?
'La vida es bella'

Un viatge pendent?
El Gran Canyon

Un comiat?
 
See you

jueves, 16 de julio de 2015

Entrevista a Joan Garcia Roman


"Acostuma a ser la dona la que renuncia a la seva carrera"

És diplomat en Estadística i doctorat en Demografia. Des del 2013 és investigador al Minnesota Population Center de la Universitat de Minnesota. Amb tot, per en Joan (38 anys) el seu futur passa per tornar a Castellar

Rocío Gómez, per L'Actual


· Quina és la teva feina al Minnesota Population Center?
El que fem al centre és difondre dades de població recollides per registres d'estadística o d'agències, i harmonitzar-les entre països i entre temps, per posar-les a disposició de la comunitat científica. En el meu cas recullo dades sobre els usos del temps i realitzo una investigació sobre com les parelles distribueixen el seu temps, recerca que també vaig fer per a la meva tesi. 
· I quina és la conclusió?
Em vaig centrar en parelles en què tots dos membres treballen, comparant-les amb parelles on només treballen els homes. En el cas de les primeres, la divisió del temps és més igualitària, més similar. Per exemple, pel que fa a les tasques domèstiques, quan els dos membres treballen la repartició és més igualitària.

· I en el cas de la criança dels fills?
Quan hi ha nens, la situació canvia, i les dones hi dediquen molt més temps, assumeixen la responsabilitat. En comparació amb altres països europeus com Alemanya, Regne Unit o França, aquí estem molt endarrerits. La incorporació massiva de la dona al mercat laboral va ser més tard i això ens va afectar. Amb tot, ens hem recuperat força en les últimes dècades però encara hi ha reminiscències del model antic.

· El nivell d'estudis hi influeix?
En les parelles on la dona té uns estudis superiors, universitaris, la repartició del temps és més igualitària. Però quan arriben els fills, quan s'ha de reduir una jornada laboral, acostuma a ser la dona la que renuncia a la seva carrera professional.

· Quin paper juguen els horaris en la conciliació de la vida laboral i familiar? Estàs a favor de la reforma horària?
Per molt que canviem els horaris és voluntat de la gent fer les coses o no. Potser la flexibilitat horària ajudaria. Als EUA, al centre de recerca de la universitat de Minnesota, la jornada és molt flexible. Hi ha gent que té permès treballar en remot, des de casa. Aquí treballar des de casa està fins i tot mal vist. Existeix certa desconfiança perquè pensem que qui es queda a casa és perquè no treballarà. Per exemple, si un company té el fill malalt, no ve a l'oficina i treballa des de casa. No hi ha cap problema. Està molt estès i és normal.

· Després de dos anys, et planteges quedar-te als EUA?
M'agrada viure allà però no m'imagino allà tota la vida. Les diferències culturals són grans. La relació amb la gent és molt diferent. La idea és passar un any més a Minnesota però tornar a Catalunya. La situació per als investigadors és complicada. Som molts els que volem tornar i les convocatòries oficials cada cop són més competitives.

· Quines són aquestes diferències culturals?
Són molt més freds, és més difícil fer amics. De vegades són una mica racistes tot i que ells diuen que no. Els americans són molt políticament correctes i tenen un sentit de l'humor molt diferent.

· Com és viure a Minneapolis?
Minneapolis és una ciutat molt tranquil·la. Allà pots veure el pas de les estacions molt clarament, quan és hivern sempre tens dos pams de neu. He arribat a sortir a córrer a -10 graus! Minnesota és un estat força sa. A tots els restaurants trobes menjar orgànic, sense gluten, que s'ha posat molt de moda. No hi ha gent massa grassa com a Texas, tot i que es menja molt més fora de casa, més cuina preparada que aquí. D'altra banda, la taxa d'atur, per exemple, és només del 5%. Però hi ha molta desigualtat, perquè la gent que és pobra és molt pobra i està desemparada.

· Coneixen Catalunya?
Tothom coneix Barcelona i Gaudí, però no sé si sabrien situar Catalunya al mapa. Molts americans no tenen ni passaport! Són bastant tancats i el que passa fora dels EUA no els importa, no mostren interès.



*** Vols conèixer una mica més al protagonista de La Contra? Fes clic i podràs veure un vídeo de l'entrevista

11 respostes

Un tret principal del teu caràcter?
Tranquil·litat

Un defecte que no pots dominar?
Impaciència

El teu lloc preferit de Castellar?
El camí de Casamada a Togores

Un animal?
La tortuga

Quin plat t'agrada més?
Els canelons

Un color?
El verd

Un grup?
El último de la fila

Un llibre?
'L'ombra del vent'

Una pel·lícula?
'La vida es bella'

Un viatge pendent?
El Gran Canyon

Un comiat?
See you

Comparteix

jueves, 11 de junio de 2015

Entrevista a la fotògrafa Txell Domènech.



"La fotografia arriba a tothom. No has de saber cap idioma" 
 
Acaba de guanyar el 1r premi de fotografia a la 7a edició del premis ART de la Universitat Ramon Llull. Un dels reptes de la Txell Domènech (24 anys) és arribar a ser fotoperiodista en conflictes bèl·lics
Rocío Gómez, per L'Actual

· Com és la fotografia amb què has guanyat el premi ART?
La temàtica del concurs eren els records. Vaig començar a donar-hi voltes, a pensar què podria fotografiar i després d'unes setmanes vaig trobar a casa dels meus avis les cartes que s'enviaven els meus pares quan el meu pare era a la 'mili'. A partir d'aquest fet vaig començar a composar i vaig presentar una sèrie de fotografies al concurs. El jurat va triar la més simple i clara. Menys és més, per a ells, i cada cop més crec que tenen molta raó. A la fotografia les cartes apareixen en primer pla i jugo amb les textures, amb la idea del temps, de l'antiguitat de les cartes.

· Per a un fotògraf què vol dir composar?
Decidir com vols que sigui la fotografia, el punt d'atenció, el primer pla, què vols transmetre amb l'enquadrament... I després jugar amb la llum, amb la posició, amb les textures, perquè t'ajudin a remarcar el tema que centra la fotografia.


· Quin paper hi juga el retoc fotogràfic?
No sóc purista però m'agraden les fotos ben fetes, que la realitat no s'hagi d'alterar. No m'agraden les fotografies retocades amb photoshop. Hi ha premis fotogràfics de molt renom que han hagut de rectificar els guanyadors perquè han descobert que les fotografies estaven retocades. Prefereixo fer moltes fotos per tenir-ne una de bona i que no s'hagi de retocar pràcticament. Prefereixo estar moltes hores davant de l'objecte que moltes hores davant de l'ordinador. L'ordinador ha de ser un tràmit per al fotògraf. Vivim en una època en què s'abusa del photoshop.


· Quin és el teu fotògraf de capçalera?
M'agrada molt Sebastião Salgado i Tino Soriano, que pràcticament no retoca les seves fotografies. És molt difícil trobar un estil propi, hi ha molta competència. Has de ser fidel al que t'agrada, continuar aprenent i no deixar de practicar.
· Quan comences a interessar-te per la fotografia?
Quan començo el grau d'Història a la UAB, perquè amb la carrera no en tenia prou, no m'omplia. Vaig començar a fer cursos de fotografia, i fa 4 anys em vaig comprar la meva primera càmera rèflex. En acabar Història, vaig fer el postgrau de Fotografia a la URL. Ara estic fent pràctiques al diari ARA, a la secció d'esports.

· Quin és el tipus de fotografia que més t'agrada treballar?
L'esportiva. Durant molts anys vaig ser jugadora del Club Bàsquet Castellar, i després quan era sènior, vaig jugar al CB Sant Nicolau. És un tipus de fotografia que he practicat molt. Tot i que toco de peus a terra, i sé què és difícil, m'agrada el fotoperiodisme sobretot de conflictes bèl·lics. No cal marxar a Ucraïna o al Iemen, hi ha conflictes a molts territoris, fins i tot a prop del nostre. És una manera de testimoniar gràficament una realitat. La fotografia arriba a tothom. No necessites llegir ni saber cap idioma. La imatge la pot interpretar tothom i cadascú a la seva manera, ningú et diu com ho has de fer.


· Ja ho diuen, que una imatge...
...val més que mil paraules. I és veritat! La història sempre s'ha de complementar amb imatges. Quan vius una situació, o te l'expliquen, i la transcrius, sempre pots alterar la realitat. Les fotografies també es poden alterar, però t'ajuden a completar les peces del puzzle.


· Què et sembla la democratització de la fotografia a través d'Instagram o Pinterest?
Em sembla molt bé que la gent faci servir la fotografia com una eina d'expressió. En aquest sentit, el fotògraf s'ha de distingir en la seva feina, ha de saber deixar la seva empremta a les imatges, que es noti la seva professionalitat i la seva manera d'explicar una història a través d'una imatge. Tinc Instagram i Pinterest però hi pujo poques fotografies. Penso molt què penjo, i què hi escric. Les reflexiono. Faig les fotos per algun motiu, no perquè sí, per omplir. A aquestes xarxes hi ha molt material però poc que valgui la pena perquè és molt banal.

11 respostes
Un tret principal del teu caràcter?
Alegre

Un defecte que no pots dominar?
Despistada

Una persona que admires?
La gent que m'envolta

Un concepte fotogràfic?
L'instant decisiu, de Cartier Bresson

Quin plat t'agrada més?
El risotto

Un color?
El verd

Un animal?
El jaguar

Un grup de música?
Txarango

Una pel·lícula?
Mar Adentro

Un viatge pendent?
Madagascar

Un comiat?
Fins aviat!