Homenatge a Llorenç Baqués

Castellar del Baqués

Rocío Gómez, per L'Actual 

La programació d’actes d’homenatge a l’egiptòleg castellarenc Llorenç Baqués i Estapé va arrencar divendres passat, a la Sala d’Actes d’El Mirador, amb una xerrada de Josep Padró, catedràtic d’Història Antiga i doctor en Filosofia i Lletres, amic i company de recerca del castellarenc, un autèntic desconegut per a molts dels seus veïns.

En poc més d’una hora, Padró va dibuixar, davant d’una sala d’actes plena de gom a gom, la figura d’un home apassionat per l’antic Egipte, que en les seves estones lliures va dedicar-se en cos i ànima a l’estudi d’aquesta civilització. “Tenia facilitat per a l’estudi i per a les llengües. Parlava i escrivia perfectament diverses llengües, entre elles l’anglès i el francès, que va aprendre de manera autodidacta”, recorda el catedràtic. “Ell se sentia molt anglès, sempre anava ben vestit, amb una pipa a la mà. Tenia aquella flegma britànica, i un humor molt corrosiu, tot i que sempre estava de bon humor”, explica Padró. De fet, quan va adaptar la seva signatura a l’escriptura jeroglífica, un dels símbols duia a la mà una pipa, tal i com ho feia Baqués.

Padró i Baqués es van conèixer el 1972 a París. El catedràtic, aleshores estudiant, va coincidir amb el castellarenc al 150è aniversari que Jean-François Champollion va desxifrar l’escriptura jeroglífica. A partir d’aquest moment, ambdós van establir una amistat que els portaria a treballar junts en nombrosos estudis, com el catàleg de mòmies egípcies als museus catalans i balears, que es va publicar 20 anys després de la mort de Baqués, i que va signar a títol pòstum. “Va repassar la traducció a l’anglès de la meva tesi sobre objectes egipcis trobats a la península, perquè la publiquessin a Holanda. En aquella època vaig venir moltes vegades a Castellar. Molts companys d’aquest món coneixíem el poble com Castellar del Baqués”, assegura Padró.

Al marge de l’egiptologia, en l’àmbit professional, el castellarenc era enginyer químic especialitzat en plàstics a l’empresa Arraona de Sabadell. A banda d’Egipte també el fascinava l’astronomia, el teatre, la fotografia i el cinema. Durant uns anys va ser el crític de cinema de La Forja, i signava com al faraó Akenathon. Entre els seus amics es comptaven castellarencs il·lustres com és el cas del pintor Raimon Roca. “Va ser un símbol de la dinamització cultural al Vallès als anys 70, la seva època més fructífera. Un dels aspectes més importants de la seva trajectòria va ser la divulgació, amb xerrades i exposicions com la mostra itinerant de l’Art Faraònic,per potenciar l’egiptologia a Catalunya”, afegeix Padró. El catedràtic reconeix que Baqués també era un gran fotògraf, “molt curós” amb les instantànies amb que documentava els seus treballs amb les col·leccions egípcies dels museus catalans, deixant el testimoni “d’unes diapositives que no tenen preu”.

El 1961 Baqués va fer el seu primer viatge a Londres, i no va ser fins una dècada després quan va trepitjar per primera vegada Egipte, deu anys durant els quals va participar un nombrosos congressos internacionals sobre egiptologia, i va establir vincles amb institucions europees, amb qui col·laborava com a representant espanyol, recuperant la petjada de la civilització egípcia a la península ibèrica.

Entre les publicacions de Baqués destaquen el catàleg del Museu Episcopal de Vic, la galeria egípcia del Museu Balear, on va executar la identificació dels personatges, o la investigació sobre la relació dels escarabeus egipcis d’Eivissa amb la fundació de la ciutat i les seves arrels fenícies, publicat el 1975. Com a bon egiptòleg, la història de Baqués també està envoltada de misteri i de les famoses malediccions que la cultura popular atribueix a l’estudi d’aquesta antiga civilització. “Diuen que aquests escarabeus d’Eivissa estan maleïts. Els tres egiptòlegs que els van investigar van morir joves, un d’ells ofegat al desert. Són anècdotes i jo no hi crec”, conclou Padró

Sospechoso 6: Gold Lake

Sospechosos 6: Gold Lake 

En el programa Todos Somos Sospechos de Radio 3 nos centramos en la saga criminal de los RIOS, capitaneada por Miguel, el capo, que lleva más de 5 décadas de memoria en la carretera, disparando a bocajarro canciones que ya son himnos. En mi nueva 'Ficha Policial' es el turno de Gold Lake (antes Balboa) el último proyecto musical de Carlos del Amo, y Lua Rios, la hija del capo. Los madrileños han dejado Malasaña para instalarse en el barrio de Brooklyn. 

Un apunte. 

Estrenan disco en primavera producido por Phil Ek, responsable de Band of Horses.

Busca en Spotify su versión de 'Here comes the sun'. Símplemente deliciosa. 

¡Nos leemos y escuchamos pronto!

Entrevista a Lucía Caram

Lucía Caram: 'Quan parlem de retallades, parlem de crim organitzat'

Rocío Gómez, per a L'Actual

.- Quina és la situació de les minories religioses a l’Iran?
La persecució per sistema, sobretot amb la república islamista que està governada per uns fanàtics chiis. Aquest és el cas de la comunitat de la fe Bahá’i, la minoria religiosa més nombrosa de l’Iran i també la més perseguida. No hi ha respecte a la llibertat de culte malgrat que Iran hagi signat la carta dels Drets Humans. Hi ha molts interessos creats al voltant de l’Iran perquè és un punt estratègic pels seus recursos de petroli, i això fa que la resta de governs no es mostrin contundents i actuïn contra la vulneració dels drets humans i la dignitat de les persones al país. És una llei no escrita i tots som corresponsables. No podem restar indiferents al drama del poble d’Iran, però tampoc al de Síria ni al de Palestina. Tampoc podem ser passius amb les injustícies amb les minories religioses que també es produeixen a Espanya i Catalunya on no hi ha un tracte igualitari amb les diferents religions.

.- Si l’estat és aconfessional, perquè la religió catòlica encara té tants privilegis?
Els té gràcies als acords amb la Santa Seu, que produeixen un tracte asimètric amb la resta de religions. Per exemple, l’accés dels capellans als hospitals i als centre penitenciaris pels seus serveis està subvencionat. Sense igualtat no hi ha justícia, ni a Espanya ni a l’Iran. No s’ha de barrejar mai la política i la religió. Religió i Estat han d’estar separats, la fe no pot marcar el rumb de la política perquè si ho fa es conculquen els Drets Humans, la llibertat de culte. A Espanya Rouco Varela encara mana massa. Malgrat que estic en contra de la llei de l’avortament, no es pot legislar només en virtut de les creences dels catòlics.

.- Un altre dels Drets Humans que es vulneren repetidament és el de l’accés a un habitatge digne.
Un estat que no és capaç de garantir un habitatge digne, treball, alimentació, sanitat i educació per a tothom, és un país que ha fracassat. Hi ha molta gent que viu en condicions infrahumanes, no cal anar tant lluny. Catalunya té un aspiració de llibertat i d’independència absolutament legítima, i això ha d’anar de la mà de la lluita d’una vida de llibertat per a tothom. Llibertat vol dir tenir la capacitat de decidir, i ara els ciutadans de Catalunya i d’Espanya no poden escollir accedir a una vida digna, amb les necessitats bàsiques cobertes.

.- La força ciutadana és una de les claus per aconseguir aquesta llibertat?
Quan parlem de retallades parlem d’un crim organitzat on molta gent està patint i perdent la vida. Fins ara érem bens que anaven cada quatre anys a votar. Ara som bens que anem cada quatre anys a votar però també que diuen la seva. Els moviments ciutadans són els que estan començant a despertar les consciències i establir complicitats. No hem d’esperar que l’estat ho faci tot. Mentre denunciem les injustícies ens hem d’arromangar i començar a fer coses.

.- Podem ser optimistes amb la millora dels indicadors econòmics?
Sóc militant de l’esperança, optimista. Enlloc de veure l’ampolla mig buida l’hem de començar a omplir. De moment no veig cap brot verd, potser perquè estic a les trinxeres i als més pobres les bones notícies els arriben més tard. El president d’Espanya menteix quan diu que estem en una etapa de recuperació perquè encara estem en caiguda lliure. S’ha creat una pobresa estructural, amb nous col·lectius de pobres. La butxaca dels ciutadans no és la que nota la recuperació econòmica sinó la butxaca dels que sempre s’han enriquit a costa del poble. Hem de fer una crida a la ciutadania, és moment de plantar cara.

.- Està a favor de la consulta sobiranista del 9 de novembre?
Cada poble té dret a ser el que vol ser. El problema és que a l’estat espanyol hi ha una situació d’autisme. No es vol preguntar perquè es té por de la resposta. No hi ha marxa enrere, ens hem d’escoltar per trobar solucions. Hi ha un malestar generalitzat. Si els catalans no se senten còmodes a l’estat espanyol és legítim que puguin assolir la seva llibertat però en un procés de diàleg, on la majoria decideixi. El procés d’independència no va en contra de ningú. Catalunya no va en contra de ningú. S’ha de fer la consulta i hem de ser valents per assumir els riscos que comporta una Catalunya independent.

Córrer, l'esport barat i senzill

 Córrer, l’esport barat i senzill 

Rocío Gómez, per a L'Actual 

Darrerament una nova espècie ha fet seus els carrers. Al vespre, o a primera hora del matí, sols o en grups, els runners trepitgen fort. La clau de l’èxit del running és que és un esport senzill i econòmic. “Córrer millora la resistència i el funcionament del sistema cardiorespiratori, a banda de produir una pèrdua de pes a mig termini, i alliberar endorfines, que fan que estiguem contents”, explica el responsable del Club Triatló Castellar i del grup de running de Sige Esport Puigverd, Miquel Blanchart. “En aquest context econòmic, la gent troba al running un esport que no han de pagar. Surten a córrer quan volen i no necessiten desplaçar-se a una instal·lació i comprar material”, reconeix Blanchart.

L’Ivan Montllor és dissenyador gràfic i fa tot just un any que es va iniciar en aquest esport. Primer amb curses populars i ara amb entrenaments regulars que l’han portat a aconseguir bones marques. És el cas de la Matagalls-Montserrat, de 85,6 km, on el castellarenc va arribar a la posició 29 entre 3.000 corredors amb un temps d’11 hores i 23 minuts. “Corro sobretot per muntanya, on m’hi sento més còmode. Porto equipament lleuger, el mínim i indispensable, i també intento córrer sempre amb música que em motivi”, explica l’Iván. “No t’has d’obsessionar amb perdre pes, o fer unes marques. El running serveix per descarregar totes les pressions del dia a dia, per desconnectar dels problemes”, afegeix el castellarenc.

Malgrat que esportistes com Kilian Jornet han posat de moda córrer a la muntanya, els runners són de ciutat i opten per l’asfalt. L’equipament és una peça fonamental del gran negoci del running, amb productes d’alta gamma a preus prohibitius i amb línies més ecòmiques que fan furor entre els principiants. Quant als entrenaments, Blanchart recomana “un terreny pla, sense moltes pujades, amb una freqüència de dos a tres dies a la setmana en sessions d’uns 40 minuts fins a un màxim 75 minuts”.

Per posar a prova les seves habilitats, els corredors compten amb les curses populars que cada any registren més participants. La primera edició de la Marató de Nova York, el 1970, va comptar amb 127 corredors, que van pagar un dólar per inscripció. El 2013 van ser 48.000 els participants, amb un preu per inscripció de 300 euros. A Catalunya, curses com la del Corte Inglés amb 72.000 participants, la dels Bombers a Barcelona, o la cursa del dia de la dona, han duplicat en dos anys els seus participants. Aquest és el cas de la cursa del Club Natació Sabadell, on l’Iván ha aconseguit la seva fita. Ha baixat dels 40 minuts als 11 quilómetres, aconseguint la posició 53 entre 841 corredors. “La sensació de creuar la línia d’arribada i veure que ho has aconseguit és indescriptible. És adrenalina, és esforç, és superació. Fa que els entrenaments valguin la pena”, explica Montllor.

APP PER A RUNNERS
El running està de moda, i gràcies a les xarxes socials i les app que permeten exhibir amb orgull els triomfs esportius, encara més. És difícil predir si arriba per quedar-se, però el que està clar, és que els runners ja formen part del paisatge de la ciutat. El running, a hores d’ara, també compta amb molts adeptes perquè és tendència. A Twitter, Instagram, Pinterest i Facebook, legions de la nova tribu urbana dels runners, publiquen diàriament les seves marques i entrenaments, i els nous gadgets i equipament esportiu que han adquirit. Les marques preferides dels runners són Salomon i Asics, per a muntanya, i Adidas i Nike, per a ciutat. En aquesta popularitat i exhibició esportiva juguen a favor les aplicacions per als dispositius mòbils, que mesuren el pols, la ruta i els quilòmetres que fa el corredor, i els difonen a les xarxes socials. Algunes de les app més descarregades són Runtastic i Endomondo.

L'Actual us convida a capbussar-vos al món del 'running' a través d'aquest reportatge: feu clic!