"La novel·la em va deixar d'interessar"
Josep Maria Espinàs omple l’Auditori en la sessió inaugural de L’Aula d'Extensió Universitària
Rocío Gómez, per L'Actual
Josep Maria Espinàs va obrir dimarts passat el curs de l’Aula d’Extensió Universitària, en una conferència oberta que va tenir lloc en un Auditori Miquel Pont sense cap cadira buida. A petició de l’escriptor, que acaba de publicar el recull de 36 anys d’articles als diaris Avui i El Periódico, “La vida articulada”, la primera de les sessions de L’Aula va adoptar un format d’entrevista.
Des de l’escenari, assegut en companyia d’un membre de la junta de l’entitat, en un sofà blanc, les primeres preguntes de la trobada es van centrar en la seva trajectòria professional. Amb l’humor i la ironia abraçades a cada paraula, Espinàs va explicar que tot i que inicialment la seva vida professional s’encaminava cap a l’advocacia, d’una manera natural el decurs dels esdeveniments el van portar a agafar la tinta i la ploma com a eines de treball, primer com a novel·lista i després com a articulista i narrador d’una època. “Em vaig trobar fent això, i quan em van donar el Premi Sant Jordi tant jove, vaig plegar. La novel·la em va deixar d’interessar, és molt més interessant la realitat que el que jo pugui pensar, que té poca importància. Vaig decidir divertir-me veient el món, observar la realitat de la diversitat humana, el que m’ha aportat tranquil·litat d’esperit”, explica Espinàs. “La meva vida literària és improvisada, no em proposo escriure sobre res. He volgut escriure sobre temes sense saber-ho. M’hi he trobat”, afegeix l’escriptor. Després d’una perllongada oda a la improvisació, va narrar algunes anècdotes sobre la relació d’amistat que va establir amb Camilo José Cela després de treballar plegats a l’editorial Destino i del seu viatge a peu que després es traduiria en el llibre 'Viatge al Pirineu de Lleida’: “vaig conèixer la persona, no el personatge, que era molt més interessant”.
Deixant de banda la seva faceta d’escriptor, Espinàs també va ser un dels impulsors del moviment de la Nova Cançó a principis dels anys 60. De fet, va ser un dels fundadors d’Els Setze Jutges, i va traduir i enregistrar cançons de George Brassens. “Sempre m’ha interessat la cançó, sobretot francesa. A Biarritz vaig entrar a un casino i vaig descobrir cantant a Brassens. Vaig intentar comprar discos a Barcelona però només en vaig trobar un”, explica l’escriptor. Malgrat la seva importància en la posada en marxa de la Nova Cançó, Espinàs puntualitza que quan es va consolidar va abandonar-la perquè només volia assegurar-se “que tiraria endavant”, i creia que la seva reputació com a escriptor podria donar un impuls a la proposta.
La política i el context polític i social de Catalunya també van tenir un espai a la xerrada. Així, en paraules d’Espinàs, “és millor no mirar la Catalunya d’avui i donar espai per mirar la Catalunya de demà”. “Si miro la Catalunya d’ara em desanimo i em vull reservar l’espai de ser optimista”, afegeix l’articulista.
Si bé era coneguda la trajectòria musical i literària del protagonista de la sessió, una pregunta realitzada pel públic va desvetllar que Espinàs també havia treballat com a fotògraf i fins i tot havia guanyat guardons per les seves instantànies. “Abans la fotografia era molt més fàcil, però més complicada: t’ho jugaves tot en un clic”, confessa l’escriptor. Entre els aplaudiments d’un Auditori entregat a les històries d’un altre temps que explicava el mestre de la narrativa, aquest va decidir cloure la xerrada amb un últim acudit: “Una vegada em van preguntar com era capaç de fer tantes coses diferents i jo vaig respondre que sóc un home de fer feines. Quan s’ha de fer una cosa, la faig. Però ho vaig deixar perquè em pagaven molt poc”.
