"La música és un 50% de matemàtica i un 50% d’ànima"
Nascut a l’Argentina fa 42 anys, Gustavo García, és un nòmada per definició. Ha viscut a Madrid, Finlàndia, Los Angeles i Barcelona, com a músic professional. Fa més de dues dècades que també es dedica al món de la docència.
· D’on prové el seu amor per la música?
Ja amb 5 anys, a Bragado, el pobblet on vaig néixer, vaig començar a estudiar música. Vinc d’una família molt humil, el meu pare criava cavalls, i a la meva mare li agradava cantar. Ella va projectar en mi el seu amor per la música, i em va donar suport en aquesta aventura.
· Una aventura que l’ha portat arreu del món.
Sóc una mica nòmada! Amb 22 anys vaig agafar la guitarra i vaig marxar de l’Argentina amb el pianista Germán Kucich, per instal·lar-nos a Madrid, per seguir formant-me com a guitarrista i provar sort en aquest món. També he viscut a Finlàndia, a Los Angeles durant 7 anys i ara, des de fa 9 anys a Barcelona. Encara viatjo molt amb els meus projectes actuals.
· Projectes que l’han portat a Londres, Brussel·les, Milà, Àfrica...
I n’estic molt orgullós! Sóc el guitarrista de la cantant palestina Rim Banna, i amb ella tinc xous arreu del món. A més, actualment estic involucrat al pròxim disc del pianista Mariano Díaz, amb qui he actuat a concerts com el Festival de Jazz de Madrid 2011, i formo part del trio FatCat, amb Alberto Bonacera al baix, i David Gómez a la bateria.
· Recentment, també ha participat com a músic a “40 El Musical”.
Els darrers anys han estat una bogeria, treballant cada dia de la setmana. He participat a una desena de treballs discogràfics, i he col·laborat amb moltíssims músics com Tom Fowlee, Stewart Copeland, Tom McMorran, David Garfield...
· I li queda temps per ser professor de guitarra?
Per fer classes i per seguir aprenent! La formació és molt important, i jo he tingut l’oportunitat d’estudiar a grans escoles com el Musicians Institute Of Technology de Los Angeles, i amb mestres com Joe Diorio o Scott Henderson. Des del 2007 sóc professor de guitarra de l’escola de música Torre Balada de Castellar i del Liceu de Barcelona.
· És difícil guanyar-se la vida com a músic?
Sí, i més ara, amb la crisi, perquè la indústria aposta per productes, no per l’art! Si un jove argentí volgués venir a Espanya a provar sort, ara ho tindria molt més complicat que fa 20 anys. Tot i això, no em puc queixar perquè he pogut treballar amb molts músics de rock i de jazz. Si alguna vegada he tingut poca feina, he aprofitat per formar-me, recuperar energia i començar nous projectes.
· Què és el més important per aprendre música?
La música és un 50% de matemàtica i un 50% d’ànima. Cal ser disciplinat, aprendre la tècnica, per després pujar a un escenari i deixar-te anar, deixar que tot flueixi i surti sol. Intento que els meus alumnes aprenguin però també que s’ho passin bé, i s’adonin dels seus progressos.
· Veu potencial en els alumnes de Torre Balada?
Hi posen moltes ganes i se’ls ha d’explicar que les classes de música no s’acaben a Castellar, que són la porta a ensenyaments superiors, què és una professió. Amb l’adolescència alguns ho deixen, i cal treballar perquè comprenguin la música. A més, els estudis musicals públics i privats haurien de ser més assequibles perquè tothom tingués aquesta possibilitat.
· Gires internacionals, musicals, àlbums, classes... Què li queda per fer?
Explotar la meva faceta de cantant! Aquest any me l’he pres per reprendre alguns projectes, tenir una mica de temps per viure, i si m’atreveixo, tornar a cantar. Els meus companys del FatCat m’ho han demanat, i tard o d’hora, cediré i em llançaré a la piscina.
11 respostes
Un tret principal del seu caràcter?
Sóc molt sensible
Un defecte que no pot dominar?
M’enfado moltes vegades
Quin personatge admira?
Julio Cortázar
Quin animal seria?
Un cavall
La seva paraula preferida?
Sempre
Quin plat li agrada més?
La pasta italiana
Músic preferit?
Wayne Shorter
Un color?
Vermell
Un llibre?
‘La genealogia de la moral’, de Friedrich Nietzsche
Una pel·lícula?
‘Apocalypse Now’, de Francis Ford Coppola
Amb qui compartiria escenari?
Si pogués, amb Miles Davis
